1a trobada del club Lectures de forquilla

El passat 9 de febrer ens vam trobar per primera vegada a la Biblioteca de Santa Eulàlia per comentar la lectura de Carmen i Gervasio Posadas, Hoy caviar, mañana sardinas. 

 

El temps va passar volant, entre anècdotes divertides i un petit berenar!

Transcric la recepta de les galetes que vam tastar, inspirada en la recepta dels scons Mistress Pilladas, que Bimba Posadas va recollir durant la seva estància diplomàtica al Regne Unit dels anys 80, entre tantes excentricitats pròpies d'aquella època postmoderna.  

Galetes

Ingredients

200 gr de mantega

80 gr de sucre morè

160 gr de farina de blat

150 gr de farina de sègol

1 rovell d'ou

llavors de lli i sèsam

1 polsim de sal
1 culleradeta de llevat en pols

Elaboració

Barrejar en un bol la mantega desfeta i el sucre morè. Barrejar en un altre bol els dos tipus de farines. Abocar les farines a la massa que ha sortit de la barreja de mantega i sucre, i afegir un polsim de sal. Barrejar molt bé amb una espàtula o amb les mans fins que quedi una massa homogènia. Deixar reposar a la nevera durant 45 minuts. Estirar la massa sobre paper de forn amb l'ajuda d'un corró, deixant el gruix desitjat. Tallar la massa amb un talla-galetes (pot ser de amb formes) i treure la massa sobrant del voltant (aquesta massa es pot aprofitar per fer-ne més galetes, tornant a estirar-la). Batre el rovell de l'ou i amb un pinzell pintar les galetes. Decorar amb les llavors de lli i sèsam, i finalment, posar al forn a 180ºC durant 7 minuts. 

Deixar refredar i... menjar!!

Com a distintius d'aquesta obra... l'aparença culinària que caracteritzava aquell estil de vida, i la nostàlgia del paladar que acompanya la vida nòmada del viatger. Aquí us deixo un fragment on es transmet aquella nostàlgia pel menjar propi, de casa, el també anomenat comfort food.

Perquè la cuina és identitat...

Si tengo un recuerdo culinario que pervive por encima de todos es de cómo se hacía la pasta casera, puesto que constituía todo un rito. Así, mientras en la radio de la cocina se alternaban lo tangos de Gardel con las coplas de Antonio Molina, como en un extraño presagio de lo que habrían de ser nuestras vidas, los domingos, en casa, se amasaba pasta. Desde los tallarines frescos cortados a cuchillo a velocidades de vértigo sobre una mesa enharinada, hasta los ravioli que, una vez rellenos, había que separar con una ruedita dentada. Y por supuesto los ñoquis. Todavía hoy, cuando encuentro un lugar en el que hacen ñoquis caseros, el olor a tuco, pasta y queso rallado tiene la virtud de devolverme al paraíso. (...). En Argentina y Uruguay existe la costumbre de comer ñoquis los 29 de cada mes para tener suerte con el dinero. Los más supersticiosos comen siete ñoquis masticando siete veces, però la mayoría se limita a poner dinero debajo del plato (a ser posible de alguna moneda fuerte no sujeta a los vaivenes de nuestros pobres pesos) y a conservar la moneda o el billete durante todo el mes siguiente.

Fins el proper tastet literari!