La escuela de ingredientes esenciales, d'Erica Bauermeister

3a sessió, 14 de juny, a les 19 h

Biblioteca de Santa Eulàlia

La cuina et dóna allò essencial per a la vida, l'energia i la salut, però també pot donar-te l'ingredient imprescindible per al benestar emocional. 

La escuela de ingredientes esenciales, d'Erica Bauermeister, descobreix quin és aquest ingredient per a cadascú dels personatges, aprenents de cuina al particular restaurant d'una dona que creix amb la passió pels fogons i les olors.

Us deixem un tastet....

Conforme fueron pasando los años y mejorando sus habilidades, Lillian aprendió otras lecciones culinarias inesperadas. Se percató de cómo la masa golpeada producía un pan duro y estados de ánimo similares. Observó que las galletas blandas y calientes satisfacían necesidades humanas diferentes que las crujientes y puestas a enfriar. Cuanto más cocinaba, más empezó a contemplar las especias como portadoras de las emociones y recuerdos de los lugares de las que provenían originariamente y de todos aquellos por los que habían viajado en el transcurso de los años. Descubrió que la gente reaccionaba ante las especias del mismo modo que lo hacían con las personas, relajándose instintivamente ante unas, contrayéndose en una suerte de "rigor mortis" emocional ante otras.

Bona lectura i bons aliments!

Exposició Fams i abundàncies

Museu de L'Hospitalet

Fams i abundàncies és l'exposició que trobareu al Museu de L'Hospitalet fins el 12 de juny de 2016, un passeig per la història de la humanitat amb la fam com a un dels seus motors.

En aquest enllaç trobareu tota la informació i el dossier d'activitats programades amb motiu de l'exposició: xerrades i un taller de cuina en família!

Que ho disfruteu!

2a trobada del club Lectures de Forquilla

Ens hem tornat a trobar a la Biblioteca de Santa Eulàlia per comentar, aquesta vegada, la novel·la de la xef Ada Parellada, titulada Sal de Vainilla. 

Aquesta lectura ens ha portat a viatjar per la història dels aliments arribats d'Amèrica, alguns dels quals van tornar-hi reinventats. I això ens ha fet reflexionar sobre la identitat a través dels aliments. Amb quins plats ens identifiquem i amb quins no? Quins ens són propis i quins rebutgem per representar a algú altre amb qui no ens identifiquem? I sobretot... què significa que un plat és "tradicional" d'un lloc?

En mig d'aquest debat, i cadascú aportant el seu particular "menjar tradicional", vam tastar unes galetetes de xocolata, un pastís de radicchio made in Italy i un pastís de pastanaga, inspirat en el tan apreciat pastís de pastanaga de l'Annette, una de les protagonistes.

Aquí us deixo la recepta del que vam tastar:

Ingredients

300 g de pastanaga

150 g de farina

120 g de mantega

120 g de sucre (o sucre morè o panela)

80 g de nous pelades

1 ou

1 mandarina (pell ratllada)

1 sobre de llevat en pols

sal  

Elaboració

Pelar les pastanagues i tallar-les en trossos. Posar-les a bullir fins que estiguin toves. Treure-les i aixafar-les amb una forquilla.

A part, barrejar la mantega amb el sucre, afegir la pela de la mandarina ratllada i un polsim de sal. Barrejar bé tots els ingredients fins a obtenir un puré homogeni. Després, incoporar l'ou lleugerament batut i la farina tamisada junt amb el llevat, alternant la incorporació de la farina amb la del puré de pastanaga.

Per últim, incorporar les nous triturades i distribuir la massa en motlles petits o en un gran untats prèviament amb mantega. 

Posar al forn a 180ºC durant 20 minuts. 

Un fragment del llibre que pot resumir la nostra horeta de comentari pot ser aquest:

"C’est un debat llarg, Àlex. La cuina, sigui catalana o quebequesa, no és un cos inert, és viu i evoluciona. La cuina que fem avui ja no és la d’ahir a la tarda. Voler "rester" inamovibles és anar contra el moviment del món. No té sentit.  (...) Tal com explica Umberto Eco, la incorporació de nous productes a la dieta dels catalans, espanyols i europeus va ser fonamental per aconseguir preservar la raça. Segons Eco, va ser la proteïna que aporten les mongetes seques el que va ajudar a multiplicar la població europea després de l’edat mitjana. Sembla, però, que de mongetes ja se’n menjaven a Europa abans del "Descobriment", tot i que es tractava de varietats primitives, molt bastes que van ser substituïdes per la molt més resistent gustosa mongeta americana."

Fins la propera!

 

Exposició El geni culinari: innovacions que marquen la nostra cuina, Museu d'Arqueologia de Catalunya

El Museu d'Arqueologia de Catalunya inaugura una exposició per presentar restes arqueològiques relacionades amb les transformacions culinàries. Allà hi podreu retrobar-vos amb el passat gastronòmic, amb restes que ens parlen de com menjàven els nostres avantpassats.

 

Hi podeu anar des del 31 de març fins el 26 de juny!

Aquí teniu l'enllaç a la resta d'informació: El geni culinari, Museu d'Arqueologia de Catalunya.

 A més, ofereixen tota una programació d'activitats relacionades amb la cuina: documentals i pel·lícules, tallers de cuina en família, conferències i debats amb els i les expertes en cultura alimentària i gastronomia!!

 

 

Per saber més de l'autora...

Si voleu descobrir com canalitza la passió per la cuina l'autora de Sal de vainilla, en el Blog Semproniana, de la Revista Cuina, hi trobareu receptes, esdeveniments, tallers de cuina i experiències viscudes i buscades per l'Ada Parellada. La majoria de vegades entre les quatre parets del seu restaurant, del mateix nom, però també fóra. 

Es noten les arrels i el créixer entre fogons!!

Sal de vainilla, d'Ada Parellada

2a Sessió, 12 d'abril, a les 19 h

Biblioteca de Santa Eulàlia

 

Com es fa el salt dels fogons a la literatura? Amb la següent proposta, una novel·la de la reconeguda cuinera Ada Parellada, descobrirem el perfecte maridatge entre l'art de l'escriptura i la passió per la cuina. 

Sal de Vainilla és una història plena de contradiccions irresolubles, o no...

Aquí deixo un dels fragments que obren la porta a la curiositat, a l'afany per passar pàgines, avançant esdeveniments en aquesta novel·la frenètica, amb molt de moviment. 

L'Àlex no cuina amb cap aliment provinent d'Amèrica. No es tracta de cuina medieval, perquè empra aliments d'altres cultures i tècniques actuals, però considera que la cuina precolombina era prou rica en ingredients per fer servir productes tacats de sang. Són aliments que es van arrencar d'un continent dominat gràcies a les armes i les violacions. A més, no tenen cap interès gastronòmic, segons el rígid parer de l'Àlex. No en vol saber res.

Bona lectura i bons aliments!