2a trobada del club Lectures de Forquilla
Ens hem tornat a trobar a la Biblioteca de Santa Eulàlia per comentar, aquesta vegada, la novel·la de la xef Ada Parellada, titulada Sal de Vainilla.
Aquesta lectura ens ha portat a viatjar per la història dels aliments arribats d'Amèrica, alguns dels quals van tornar-hi reinventats. I això ens ha fet reflexionar sobre la identitat a través dels aliments. Amb quins plats ens identifiquem i amb quins no? Quins ens són propis i quins rebutgem per representar a algú altre amb qui no ens identifiquem? I sobretot... què significa que un plat és "tradicional" d'un lloc?
En mig d'aquest debat, i cadascú aportant el seu particular "menjar tradicional", vam tastar unes galetetes de xocolata, un pastís de radicchio made in Italy i un pastís de pastanaga, inspirat en el tan apreciat pastís de pastanaga de l'Annette, una de les protagonistes.
Aquí us deixo la recepta del que vam tastar:
Ingredients
300 g de pastanaga
150 g de farina
120 g de mantega
120 g de sucre (o sucre
morè o panela)
80 g de nous pelades
1 ou
1 mandarina (pell ratllada)
1 sobre de llevat en pols
sal
Elaboració
Pelar les pastanagues i
tallar-les en trossos. Posar-les a bullir fins que estiguin toves. Treure-les i
aixafar-les amb una forquilla.
A part, barrejar la mantega
amb el sucre, afegir la pela de la mandarina ratllada i un polsim de sal.
Barrejar bé tots els ingredients fins a obtenir un puré homogeni. Després,
incoporar l'ou lleugerament batut i la farina tamisada junt amb el llevat,
alternant la incorporació de la farina amb la del puré de pastanaga.
Per últim, incorporar les
nous triturades i distribuir la massa en motlles petits o en un gran untats
prèviament amb mantega.
Posar al forn a 180ºC
durant 20 minuts.
Un fragment del llibre que pot resumir la nostra horeta de comentari pot ser aquest:
"C’est un debat llarg, Àlex. La cuina, sigui catalana o quebequesa, no
és un cos inert, és viu i evoluciona. La cuina que fem avui ja no és la d’ahir
a la tarda. Voler "rester" inamovibles és anar contra el moviment del món. No té
sentit. (...) Tal com explica Umberto
Eco, la incorporació de nous productes a la dieta dels catalans, espanyols i
europeus va ser fonamental per aconseguir preservar la raça. Segons Eco, va ser
la proteïna que aporten les mongetes seques el que va ajudar a multiplicar la
població europea després de l’edat mitjana. Sembla, però, que de mongetes ja
se’n menjaven a Europa abans del "Descobriment", tot i que es tractava de
varietats primitives, molt bastes que van ser substituïdes per la molt més
resistent gustosa mongeta americana."
