2a trobada del club Lectures de Forquilla

Ens hem tornat a trobar a la Biblioteca de Santa Eulàlia per comentar, aquesta vegada, la novel·la de la xef Ada Parellada, titulada Sal de Vainilla. 

Aquesta lectura ens ha portat a viatjar per la història dels aliments arribats d'Amèrica, alguns dels quals van tornar-hi reinventats. I això ens ha fet reflexionar sobre la identitat a través dels aliments. Amb quins plats ens identifiquem i amb quins no? Quins ens són propis i quins rebutgem per representar a algú altre amb qui no ens identifiquem? I sobretot... què significa que un plat és "tradicional" d'un lloc?

En mig d'aquest debat, i cadascú aportant el seu particular "menjar tradicional", vam tastar unes galetetes de xocolata, un pastís de radicchio made in Italy i un pastís de pastanaga, inspirat en el tan apreciat pastís de pastanaga de l'Annette, una de les protagonistes.

Aquí us deixo la recepta del que vam tastar:

Ingredients

300 g de pastanaga

150 g de farina

120 g de mantega

120 g de sucre (o sucre morè o panela)

80 g de nous pelades

1 ou

1 mandarina (pell ratllada)

1 sobre de llevat en pols

sal  

Elaboració

Pelar les pastanagues i tallar-les en trossos. Posar-les a bullir fins que estiguin toves. Treure-les i aixafar-les amb una forquilla.

A part, barrejar la mantega amb el sucre, afegir la pela de la mandarina ratllada i un polsim de sal. Barrejar bé tots els ingredients fins a obtenir un puré homogeni. Després, incoporar l'ou lleugerament batut i la farina tamisada junt amb el llevat, alternant la incorporació de la farina amb la del puré de pastanaga.

Per últim, incorporar les nous triturades i distribuir la massa en motlles petits o en un gran untats prèviament amb mantega. 

Posar al forn a 180ºC durant 20 minuts. 

Un fragment del llibre que pot resumir la nostra horeta de comentari pot ser aquest:

"C’est un debat llarg, Àlex. La cuina, sigui catalana o quebequesa, no és un cos inert, és viu i evoluciona. La cuina que fem avui ja no és la d’ahir a la tarda. Voler "rester" inamovibles és anar contra el moviment del món. No té sentit.  (...) Tal com explica Umberto Eco, la incorporació de nous productes a la dieta dels catalans, espanyols i europeus va ser fonamental per aconseguir preservar la raça. Segons Eco, va ser la proteïna que aporten les mongetes seques el que va ajudar a multiplicar la població europea després de l’edat mitjana. Sembla, però, que de mongetes ja se’n menjaven a Europa abans del "Descobriment", tot i que es tractava de varietats primitives, molt bastes que van ser substituïdes per la molt més resistent gustosa mongeta americana."

Fins la propera!