2a trobada del club Lectures de Forquilla
Ens hem tornat a trobar a la Biblioteca de Santa Eulàlia per comentar, aquesta vegada, la novel·la de la xef Ada Parellada, titulada Sal de Vainilla.
Aquesta lectura ens ha portat a viatjar per la història dels aliments arribats d'Amèrica, alguns dels quals van tornar-hi reinventats. I això ens ha fet reflexionar sobre la identitat a través dels aliments. Amb quins plats ens identifiquem i amb quins no? Quins ens són propis i quins rebutgem per representar a algú altre amb qui no ens identifiquem? I sobretot... què significa que un plat és "tradicional" d'un lloc?
En mig d'aquest debat, i cadascú aportant el seu particular "menjar tradicional", vam tastar unes galetetes de xocolata, un pastís de radicchio made in Italy i un pastís de pastanaga, inspirat en el tan apreciat pastís de pastanaga de l'Annette, una de les protagonistes.
Aquí us deixo la recepta del que vam tastar:
Ingredients
300 g de pastanaga
150 g de farina
120 g de mantega
120 g de sucre (o sucre
morè o panela)
80 g de nous pelades
1 ou
1 mandarina (pell ratllada)
1 sobre de llevat en pols
sal
Elaboració
Elaboració
Pelar les pastanagues i
tallar-les en trossos. Posar-les a bullir fins que estiguin toves. Treure-les i
aixafar-les amb una forquilla.
A part, barrejar la mantega
amb el sucre, afegir la pela de la mandarina ratllada i un polsim de sal.
Barrejar bé tots els ingredients fins a obtenir un puré homogeni. Després,
incoporar l'ou lleugerament batut i la farina tamisada junt amb el llevat,
alternant la incorporació de la farina amb la del puré de pastanaga.
Per últim, incorporar les
nous triturades i distribuir la massa en motlles petits o en un gran untats
prèviament amb mantega.
Posar al forn a 180ºC
durant 20 minuts.
Un fragment del llibre que pot resumir la nostra horeta de comentari pot ser aquest:
"C’est un debat llarg, Àlex. La cuina, sigui catalana o quebequesa, no
és un cos inert, és viu i evoluciona. La cuina que fem avui ja no és la d’ahir
a la tarda. Voler "rester" inamovibles és anar contra el moviment del món. No té
sentit. (...) Tal com explica Umberto
Eco, la incorporació de nous productes a la dieta dels catalans, espanyols i
europeus va ser fonamental per aconseguir preservar la raça. Segons Eco, va ser
la proteïna que aporten les mongetes seques el que va ajudar a multiplicar la
població europea després de l’edat mitjana. Sembla, però, que de mongetes ja
se’n menjaven a Europa abans del "Descobriment", tot i que es tractava de
varietats primitives, molt bastes que van ser substituïdes per la molt més
resistent gustosa mongeta americana."
Fins la propera!
Em va encantar tornar a llegir aquest llibre. Per mi era la quarta vegada. És una novel·la distreta, que de vegades et genera una rebel·lia interna, i amb un final prou feliç i, sobretot, plena de menjar.
ResponEliminaTan de menjar (60 receptes) que ni la pròpia autora era conscient fins que va veure la relació que en vaig fer en una de les lectures anteriors.
Segur que llegint la llista us venen ganes de llegir el llibre i veure com l'Ada, l'autora, ha estat capaç d'incloure-les sense que sembli un receptari.
http://cuinescuina.blogspot.com.es/2012/09/sal-de-vainilla-el-receptari.html